Itinerari 1

COSTA BRAVA (240 km)

Comarques: Alt Empordà / Baix Empordà / La Selva

1. Figueres

Què veure?

Comenceu la ruta a Figueres, capital de la comarca de l’Alt Empordà. Té uns 45.000 habitants. Recomanem la visita a la Fundació Gala Salvador Dalí i al Teatre Museu Dalí considerat l’espai surrealista més gran… i més surrealista del món!. També una passejada per la Plaça de Gala i S. Dalí i per la Rambla. El museu del Joguet de Catalunya és també una cita memorable.

Per més detalls visiteu la web de l’Ajuntament (Secció Turisme) ca.figueres.cat/

Visita Literària!

Allotjament

Duran Hotel & Restaurant ***

2. Peralada

Què veure?

Preneu la carretera C 252 en direcció a Peralada. Segona etapa de la vostra ruta.

Pel camí podeu parar a Vilabertran i visitar al La Canònica de Sta. Maria de Vilabertran, considerada Bé Cultural d’Interès Nacional de Catalunya. Arquitectura medieval (S. XI-XII). Es valuosa La Creu de Vilabertran recentment restaurada. La creu processional d’argenteria més gran de Catalunya, amb incrustacions de pedres semiprecioses d’època romana.

A Peralada podeu admirar el Castell de Peralada, ja citat al S IX, residència dels vescomtes de Peralada. Refet al s. XIV en el seu emplaçament actual. Actualment famós pels seus jardins, la seva extraordinària Biblioteca, el seu casino, museu, bodega, restaurant i Festival de música d’estiu.

Peralada és la pàtria de naixement de Ramon Muntaner (s. XIII), autor de “La Crònica”, considerat com un dels grans cronistes europeus de l’Edat Mitjana. Visiteu la web de l’Ajuntament: www.perelada.org

Allotjament

Hotel Can Carbó de les Olives (Peralada)****
Hotel Mas Lázuli (Pau)***
Hotel Spa Vilamont (Garriguella)***

3. Port de la Selva

Què veure?

Tercera etapa de la vostra ruta. Continueu per la C 252 i la GI 504 passant per Garriguella i fins a Vilajuïga on cal seguir la GIP 6041 que us portarà al Monestir de St. Pere de Rodes. Pocs kilòmetres abans d’arribar al Monestir, us podeu parar a l’Àrea d’esbarjo de Mas Ventós al capdamunt de la serra de Rodes per poder contemplar una vista panoràmica excel·lent de la badia de Roses i part de la plana de l’Alt Empordà. Hi ha també zona de pícnic i propostes de senderisme.

Sant Pere de Rodes

A cavall de la serra de Verdera es troba un conjunt monumental medieval impressionant conformat per tres peces: el monestir de Sant Pere de Rodes, el poblat de Santa Creu, i el castell de Sant Salvador de Verdera. La peça més important és el Monestir. La seva imponent alçada arquitectònica, la riquesa ornamental, la situació a muntanya i la vista a mar oberta, fan del Monestir una cruïlla d’espai i temps que us transporta al passat medieval de Catalunya.

Aquest Monestir ens porta a mencionar els vins de D.O. Empordà. Aquest Monestir en el seu moment històric d’esplendor tingué jurisdicció sobre unes terres que produeixen vins d’alta graduació com els de Garriguella, Espolla, Vilajuïga, Llançà, Pau i Palau. La plaga de la fil·loxera ho devastà tot a finals del s. XIX i primers del XX. No obstant això, des de fa algunes dècades aquestes terres han tornat a produir vins potents, apreciats i amb denominació d’origen pròpia. De fet, aquesta terra pissarrosa –llécol– juntament amb els vents tònics del nord-oest i les altes temperatures de l’estiu mediterrani, juntament amb les noves tècniques del conreu i elaboració del vi, han fet retornar la vida i el nom a molts cellers de l’Empordà. Una història semblant la trobareu a la comarca del Priorat amb el seus famosos vins d’alta graduació i exquisida qualitat nascuts a l’empara de la Cartoixa d’Escaladei. (Vegeu Itinerari 7)

Port de la Selva

Poblet tranquil de cases blanques encarades a una espaiosa badia i d’esquena a la Tramuntana. Es un poble pescador important encara i molt visitat pels estiuejants mariners. Té un bon port pesquer i un també port esportiu. Agradable passeig marítim.

Per més informació visiteu la web del poble: www.elportdelaselva.cat/cat

Allotjament

Hotel Spa Porto Cristo (Port de la Selva)***

4. Cadaqués

Què veure?

Repreneu la ruta per la carretera GI 613 des de Port de la Selva fins a trobar la GI 614 i us dirigireu cap a Cadaqués. Estareu recorrent la petita i rocosa península del Cap de Creus, espai declarat Parc Natural des de 1985 pel seu interès geològic i natural. Les seves estructures i afloraments geològics i l’efecte erosionant de la Tramuntana ofereixen a la vista un paisatge de bellesa feréstega únic al món.

Cadaqués

Mentre baixeu cap el poble, podreu contemplar uns vessants de muntanya foscos, de mineral de pissarra –llècol-, ara replantats amb oliveres. Durant segles s’havia cultivat la vinya en feixes esgraonades aguantades per centenars de kilòmetres de paret seca construïda per dotzenes de generacions de pagesos. Fins que va arribar la plaga terrible de la fil·loxera i ho va deixar tot devastat implacablement…

El nucli urbà antic és blanc, lluminós, costerut, solitari, presidit per l’església alterosa, encarat a migdia, a tocar de la seva badia petita i arrecerada, de ribes fosques i mar de calma blanca. Refugi de pintors, literats i bohemis. Memorable. Abans vivia pobrament de la pesca però ara és una meca del turisme! Cal perdre-s’hi sense objectiu! Visiteu la web de l’Ajuntament: www.cadaques.cat

Portlligat

A 2 kilòmetres de Cadaqués, heu de fer una escapada a la cala de Portlligat i visitar la Casa-Museu Salvador Dalí. El geni de Dalí us pot agradar més o menys però no us deixa mai indiferents! Val la pena!

Cap de Creus

Des de Portlligat, si en teniu ganes, podeu seguir la carretera del Cap de Creus i travessar paratges gairebé lunars com l’anomenat Paratge Natural de Tudela, declarat Parc Natural el 1998, d’una bellesa feréstega i formes oníriques que van ser font d’inspiració per a Salvador Dalí. Arribeu fins al Cap de Creus, punt alterós, amb far i mirador a totes les caletes que l’envolten. Paisatge magnífic!! Si teniu ganes de caminar podeu baixar fins a tocar l’aigua de Cala Jugadora o Cala Fredosa!

Allotjament

Hotel Calma Blanca****
Hotel Blaumar***

Visita Literària 1! Visita Literària 2!

5. Castelló d'Empúries

Què veure?

A Cadaqués prendreu la carretera GI 614 que us farà veure el vessant sud del Cap de Creus i us portarà amb moltes giravoltes fins a la carretera C 260 ja a la plana de Roses. Us dirigireu a Castelló d’Empúries.

Castelló d’Empúries

Al s.X Castelló d’Empúries va esdevenir la seu del comtat d’Empúries i on residia el compte d’Empúries. Per això, és una ciutat amb molts monuments medievals dignes de veure i admirar. Les muralles, la Llotja, La Cúria i presó, el Portal de la Gallarda, la Basílica de Sta. Maria amb el Portal d’entrada de puntes ojivals i proporcions catedralícies carregada d’estatues, la robusta torre campanar quadrada i altíssima , el Convent de Sant Domènec i el Palau Comtal.

Per més detalls visiteu la web de l’Ajuntament: www.castello.cat

Parc dels Aiguamolls de l’Empordà

Preneu la carretera GIV 6216 en direcció a Sant Pere Pescador. Passareu pel Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà creat el 1983. Es un paratge de llacunes i illes de reserves zoològiques i botàniques i una de les zones humides més importants de Catalunya. Refugi i lloc de pas i descans de moltes espècies migratòries. Situat entre les desembocadures dels rius Fluvià i Muga. Es pot passejar, fer senderisme, anar amb bicicleta i observar ocells etc. Relaxador, harmoniós, instructiu.

Visita Literària!

6. L'Escala

Què veure?

Venint de Castelló d’Empúries per la carretera GIV 6216 arribeu fins a Sant Pere Pescador. En aquest poble preneu la carretera de Sant Martí d’Empúries que és estreta però no gens perillosa. Arribeu fins a Sant Martí d’Empúries.

Sant Martí d’Empúries

És un petit nucli urbà situat dalt d’un turonet de cara al mar. Durant tres segles (s.IX-XI) va ser la capital del Comtat d’Empúries fins que el 1078 es va traslladar a Castelló d’Empúries, lloc menys exposat als atacs des de mar. El conjunt històric està declarat bé cultural d’interès nacional. L’antiga ciutadella emmurallada encara es conserva en alguns trams ben visible. Es imponent l’Església de Sant Martí d’Empúries d’esquena al mar i al caire del turó. Tot el conjunt mereix una visita i un passeig desvagat.

Ruïnes greco-romanes d’Empúries

De Sant Martí d’Empúries surt un passeig urbanitzat que ressegueix la costa i arriba a l’Escala. Val la pena fer el passeig per sentir el mar de prop i contemplar el conjunt de les ruïnes d’Empúries. Aquestes ruïnes són un museu a l’aire lliure amb 2000 anys d’història. Formen part del Museus Arqueològics de Catalunya. Es un jaciment fascinant que mostra les restes d’una ciutat grega -l’enclavament colonial d’Empòrion- al costat de les d’una ciutat romana, l’antiga Emporiae, creada a inicis del segle I aC. No cal dir que la visita és obligada pels amants de la història i l’arqueologia…

L’Escala

El poble de l’Escala és una parada obligada a la Costa Brava. Poble mariner amb un important port pesquer i esportiu i un nucli antic ple d’història. Bones platges i famós per les anxoves. Aquí va néixer i viure l’escriptora Catalina Albert i Paradís (Víctor Català). Visiteu la web de l’Ajuntament: www.lescala.cat

Punta Montgó i Cala Montgó

Es molt aconsellable la pujada a la Punta Montgó a l’extrem sud del poble. Es troba en el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. La vista panoràmica paga la pena. Es un observatori natural que abasta amb la vista des del Cap de Creus al nord fins a la serra del Montgrí al sud. Cala Montgó, visible també des de la Punta, és una badia fonda amb els penya-segats rocosos de la cara sud de la Serra de Montgrí.

De Cala Montgó a Punta Milà hi ha un caminet de Ronda (2 kms) molt fàcil que passa pels espadats del massís del Montgrí.

Allotjament

Hotel Spa Empúries ****
Hotel Restaurant Canmiquel**

7. Pals

Què veure?

La següent etapa us portarà fins a Pals. A L’Estartit preneu la carretera G 632 i després la C31 en direcció a Torroella de Montgrí i Pals.

Torroella de Montgrí

Està situada al sud de la serra de Montgrí. Vila reial a partir del s. XIII, té restes importants de muralla i Lo Mirador, antic Castell reial. L’església de Sant Genís, gòtica, és preciosa. Ben visible des de tot el Baix Empordà hi ha el Castell del Montgrí excursió curta a peu i bon mirador de la plana. Aquest castell robust i quadrat, que mai va arribar a ser habitat, és com un botó de roda visible des de tots els punts de la comarca del Baix Empordà. Visiteu la web de l’Ajuntament: www.torroella-estartit.cat

L’Estartit

Val la pena fer una incursió per la carretera G 641 fins a l’Estartit, poble costaner encaixat entre les crestes finals de la Serra del Montgrí i la desembocadura o Gola del riu Ter. Les Illes Medes són allí i formen un petit arxipèlag de 7 illots rocosos integrat en el Parc Natural del Montgrí. Són una reserva de biologia marina molt important i una destinació apreciada dels practicants del submarinisme. Extensa platja.

A l’Estartit podeu seguir un camí de Ronda que va de Cap de Barra a Cala Ferriol (5,5 kms) de recorregut abrupte, verge, amb penya-segats, cales verges i magnífica fauna i flora.

La Gola del Ter

A la sortida de Torroella de Montgrí per la carretera C 31, travessareu el riu Ter i a pocs kilòmetres hi ha l’indicador de la Gola del Ter. Val la pena fer-hi una escapada per admirar la magnífica desembocadura del Ter just a davant de les Illes Medes. A banda i banda del riu hi ha camí de terra que voreja el riu fins a Torroella, ideal per passejar o fer amb bicicleta. Planer i ben arbrat.

Des de la Gola del Ter podeu seguir camins interiors que creuen els immensos camps d’arròs de Pals o arrossars de Pals, que sense arribar a les immenses extensions dels arrossars del Delta de l’Ebre, ofereixen uns productes molt apreciats i d’altíssima qualitat.

Peratallada i Ullastret

Baixant per la carretera C31 altra vegada, us recomanem desviar-vos per la carretera GI 651 fins a Peratallada. Només cal dir que us endureu una agradable sorpresa perquè aquest poblet, molt ben restaurat, està considerat un del nuclis més importants de Catalunya pel que fa a arquitectura medieval: muralles, Castell, església de St. Esteve etc. Visiteu la web de l’Ajuntament: www.forallac.cat

A pocs kilòmetres i tombant per la carretera GI 644, podem visitar Ullastret per veure el jaciment ibèric més important de Catalunya. Un poble ibèric sencer ben excavat com a museu a l’aire lliure. És part del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Pals

Finalment haureu de retornar per on heu vingut fins a la carretera C 31 i arribar a Pals.

Pals de una poblet situat dalt d’un turonet que ofereix un conjunt monumental impressionant (Castell, vila, muralles, església, etc). El seu nom ve del llatí “palus” o lloc pantanós. Antigament el voltant eren maresmes. Segons l’escriptor Josep Pla, Pals és un magnífic punt d’observació de la geologia ondulada del Baix Empordà.

Allotjament

Hotel Palau Lo Mirador (Torroella de Montgrí)****
Hotel Restaurant Picasso (La Gola del Ter)
Hotel Mas Salvi (Pals)****

Visita Literària!

8. Begur

Què veure?

Des de Pals seguiu per la carretera C 31 i a Regencós enfileu la carretera GI 653 fins arribar a Begur.

Begur. És una parada necessària. Al voltant del seu peculiar castell medieval hi ha un nucli antic, ple de vida, d’història i d’arquitectura, de records de corallers, pescadors, indians… Són abundoses les anomenades cases indianes construïdes pels que havien anat a Amèrica a fer fortuna al s. XIX. Visiteu la web de l’Ajuntament: www.begur.cat

Begur es el botó d’una roda de cales importants i conegudes que cal visitar. Vet aquí les principals:

Cala Sa Riera. Podeu recórrer el camí de Ronda de Platja del Racó a Punta de la Creu (2 kms.)

Cala Sa Tuna. Podeu recórrer el camí de Ronda que va de Aiguafreda a Aiguablava (7 kms.) i que ressegueix una bona part del Cap de Begur, penya-segat característic de Costa Brava.

Cala Fornells. La trobareu per la carretera GIP 6531 en direcció a Palafrugell.

Allotjament

Hotel Sa Calma (Begur)****
Hotel Aiguablava (Fornells)****
Hotel Spa Classic***

9. Palafrugell (Calella de Palafrugell i Llafranc)

Què veure?

Per la carretera GIP 6531 arribareu a Palafrugell, capital de la comarca del Baix Empordà. És un poble d’aproximadament 23.000 habitants, situat al peu de les muntanyes de Begur a prop del massís de les Gavarres. Al s. XIX va tenir una indústria de taps de suro molt potent que extreia en bona part de la mata d’alzina surera de les Gavarres i exportava a França pel seu famós champagne. L’escriptor Josep Pla hi ha néixer, viure i escriure durant molts anys.

Palafrugell. Té un magnífic museu del suro molt pedagògic per comprendre la importància extraordinària que va tenir la industria surera a Palafrugell en termes socials i econòmics. Potser hi cal una visita. Visiteu la web de l’Ajuntament: www.palafrugell.cat

Calella de Palafrugell. Es un dels nuclis essencials, juntament amb Llafranc, de la costa Brava, conegut i apreciat pel seu conjunt harmoniós de cases blanques, les voltes emblemàtiques del Port Bo, pel collaret de cales i platges petites i amables, la tradició musical de les populars Havaneres. Havia sigut un poblet de pescadors, ara viu sobretot del turisme.

Qualsevol hora és bona per passejar pel camí de Ronda que va de Llafranc al Golfet passant per Calella (3 km). És una pura delícia dels sentits i la quintaessencia de la Costa Brava.

Jardí Botànic de Cap Roig

Cap Roig històricament va ser lloc triat pel coronel rus N. Woevodsky i l’anglesa D. Webster, com el millor indret de la costa per construir-hi un castell residencial i un jardí, a primers de S. XX. En realitat van intentar enjardinar tota la muntanya. Des de fa anys, ha sigut refet, preservat i embellit i ara les espècies vegetals més característiques de la Mediterrània es barregen amb arbres i plantes procedents de cinc continents en aquest fantàstic jardí botànic, un dels més variats de Catalunya. Naturalment la millor estació de visita és la primavera.

També durant la temporada d’estiu, el jardí botànic fa d’escenari a un famós festival musical.

Llafranc

És una visita agradable. Al fons d’una badia única, amb una platja amable, és un poblet fet per contemplar el mar i deixar passar l’estona.

De Llafranc puja el camí de Ronda fins al Cap de Sant Sebastià i continua fins a cala Pedrosa i Tamariu. (3 kms.). Cal fer una parada al Far de Sant Sebastià per contemplar un panorama immens de mar a una alçada de 200 metres arran de mar. A dalt hi ha un punt d’observació de les cales de Llafranc, Calella i Palafrugell més bells de la Costa Brava (Baix Empordà) segons l’escriptor Josep Pla. Hi ha una taula de pedra amb la rosa dels vents dels quatre quadrants: Gregal, Tramuntana, Mistral, Llevant, Garbí, Migjorn, Xaloc i Ponent. No us en penedireu!

Allotjament

Hotel Sant Roc (Calella)***
Hotel Alga (Calella)****
Hotel Garbí (Calella)***
Hotel Llevant (Llafranc)***
Hotel Llafranc (Llafranc)***
Hotel El Far (Llafranc)****

10. Palamós

Què veure?

Des de Palafrugell, prendreu la carretera C 31 fins a Palamós.

La badia de Palamós és un refugi natural perfecte encarat a migdia. El poble s’enfila pel promontori del Pedró que el protegeix de la tramuntana. Per això, Palamós ha estat des de sempre un port feinejador de considerable volum. L’activitat pesquera ha sigut sempre viva. Però també l’activitat portuària de comerç marítim de cabotatge ha sigut constant. I fins i tot de comerç transoceànic en els temps de les darreres colònies americanes, al s. XIX.  Té un museu de la Pesca. Té també un llarg i cuidat passeig marítim molt apreciat i conegut. Al vessant nord del promontori, hi ha un gran port esportiu. Per més detalls visiteu la web de l’Ajuntament: www.palamos.cat

Camí de Ronda de Cala Margarida a Platja de Castell. (3,5 km) Passareu per cales i caletes I també per platges amples i magnífiques. Us trobareu l’agradable sorpresa de l’indret anomenat S’Alguer amb barraques de pescadors acolorides i arran de mar.

Sortint de Palamós per la carretera C 31, trobareu Platja d’Aro, gran centre turístic d’atracció massiva estiuenca proporcional a la seva extensa superfície de platja.

També sortint de Palamós per la carretera C31, podeu trencar en direcció a S’Agaró per la carretera GIV 6621. La platja de S’Agaró és un badia amb la platja del Racó de S’Agaró petita però acollidora. Des d’allí podeu emprendre el magnífic camí de Ronda que va fins a Sa Conca (2 km). Us sorprendrà l’equilibri entre natura i arquitectura.

Allotjament

Hotel Trias (Palamós)****
Hotel La Malcontenta (Platja de Castell)*****
Hotel S’Agaró (S’Agaró)****

11. Sant Feliu de Guíxols

Què veure?

Per la mateixa carretera GIV 6621 us podeu arribar fins a Sant Feliu de Guíxols.

Sant Feliu de Guíxols és la capital marinera de la comarca de La Selva i un dels pobles costaners més importants de la Costa Brava. Similar a Palamós per la seva història de port pesquer, comercial i esportiu. Cal passejar sense pressa pel passeig marítim i visitar l’espectacular Monestir benedictí del s. X molt a prop del mar que és un conjunt imponent de construcció de diverses èpoques (Monestir, Fortalesa, Convent) i on es troba el Museu Municipal d’Història que conté una important col·lecció medieval. Visiteu la web de l’Ajuntament: www.guixols.cat

Ermita de Sant Elm

Al sud del poble i pujant costa amunt, és digne de contemplació el panorama costaner des de l’ermita de Sant Elm. Observatori estratègic de la costa sud.

Camí de Ronda

Per la banda nord del poble surt un camí de Ronda que va de Sant Pol a cala Jonca (2,2 km) amb un paisatge de penya-segats, de cales, caletes i platges amb testimonis d’arquitectura modernista dels primers estiuejants.

Allotjament

Hotel Hipòcrates Curhotel (St. Feliu de Guíxols)****

12. Tossa de Mar

Què veure?

Des de Sant Feliu preneu la carretera GI 682 en direcció a Tossa de Mar que ressegueix el perfil curvilini de la costa. Per això, cal prendre-se-la amb calma (22 km) gaudint de la massa forestal un cantó i de la mar oberta a l’altra. És deliciosa. Us portarà fins a Tossa de Mar, destinació de la nostra etapa.

A part de gaudir de la generosa platja cal pujar fins al promontori al sud de la població on hi ha el conegut Recinte emmurallat de la Vila Vella, de perímetre gairebé complet. A dins cal perdre’s pel poble medieval i descobrir raconades de gran interès i encant, a més de la magnifica vista sobre la platja i entorn costaner. Per més detalls visiteu la web de l’Ajuntament: www.tossademar.cat

Allotjament

Hotel Boutique Casa Granados (Tossa de Mar)****
Giverola Resort Hotel Spa (Tossa de Mar)***

13. Blanes

Què veure?

Des de Tossa de Mar i per la carretera GI 682 continueu fins a Blanes, fi del vostre itinerari. A mig camí, hi ha Lloret de Mar, un immens centre turístic d’atracció massiva estiuenca. En sortir de Lloret de Mar, us invitem a perdre algunes estones visitant tres importants Jardins Botànics.

Jardins de Santa Clotilde

Els jardins de Santa Clotilde, són una meravellosa i refinada recreació dels del Renaixement italià. El seu perfecte estat de conservació ens transporta al seu temps de màxima esplendor. La combinació de mar, costa, botànica, arquitectura i art són un paradís per al cos i l’esperit. Només cal afegir-hi el que en Josep Pla, en el seu llibre “Guia de la Costa Brava” afirma amb contundència: la gran escalinata, flanquejada de sobergs xiprers, encarada sobre la punta de Santa Cristina produeix una impressió inesborrable i és un dels moments més bells de la costa”.

Jardí Botànic Pinya de la Rosa

L’altre és el de Pinya de la Rosa. El trobareu uns kilòmetres més avall i just abans d’entrar a Blanes. És un jardí únic al món dins el seu gènere (cactus). Sorprenent. Va ser concebut i creat en una finca de més de 50 Ha per l’enginyer Fernando Riviere de Caralt, a meitats del s. XX.

L’actual col·lecció compren més de 7000 espècies. I només la col·lecció de Opuntias (cactus) compren unes 600 espècies diferents d’arreu del món. Es considerat el millor i més complet del món. Raó suficient per perdre-hi alguna hora desvagada.

Jardí Botànic Marimurtra

I finalment, el tercer. El Jardí Botànic Marimurtra es troba dins de Blanes i és una magnífica combinació de paisatge, botànica i jardineria amb una espectacular vista a mar. Està considerat el millor jardí botànic mediterrani d’Europa. No cal dir que hi passareu una estona relaxadora i plenament satisfactòria per als sentits.

Blanes. “Portal de la Costa Brava”

Per acabar el vostre Itinerari 1 Costa Brava heu d’anar a les platges de Blanes i al mig hi trobareu un passadís que us portarà a un tossal rocós, accessible a peu. Abans de pujar-hi hi veureu una semi arcada de ferro amb la inscripció “Portal de la Costa Brava”. Pugeu a dalt i observareu l’exactitud d’aquesta expressió. Al sud veureu la ratlla immensa, plana, lineal del Maresme i al nord les primeres envistes de la costa rocosa, anomenada “Brava” i que ja no s’acaba fins a Cap de Creus. Per més detalls visiteu la web de l’Ajuntament: www.blanes.cat

Descarrega’t l’itinerari complet

Figueres

“Us convido, doncs, a començar el passeig en aquesta estació de l’any fugissera i amagadissa, que un sol massa càlid o una tramuntana nívia intenten escurçar: la primavera. Ara, quan encara resplendeix la neu del Canigó, la nostra llunyana balconada damunt de les dues planes bessones – l’Empordà i el Rosselló- i quan els suaus turons de ponent de la ciutat verdegen als nostres terraplens...

[ . . . ]

Per començar, doncs, anirem a fer el vermut a una terrassa de la Rambla. O potser a la plaça Gala-Dalí: la Rambla m’agradaria ensenyar-la-hi al capvespre. Em penso que, al migdia, li interessarà el brogit dels voltants del Teatre-Museu Dalí, sota l’alta cúpula restaurada o, més ben dit, nova de trinca: els vestits virolats dels turistes que sovint fan llargues cues, l’obsessió fotogràfica dels japonesos, l’art dels pintors que han començat ja a crear una tradició, i no sé si arribaran a formar una  munió d’artistes com els que trobem vora el mar a Cotlliure.

Els plàtans de la Rambla –hi hem fet cap, tot cansades, al capvespre- i els que enriveten altres espais urbans podien haver estat substituïts per arbres fruiters; això hauria passat si els regidors haguessin fet cas, al peu de la lletra, del poeta Fages: “Edils, planteu figueres!”, reclamava, imperiosament en un sonet, fent al·lusió al nom de la ciutat.

[ . . . ]

Durant una colla d’anys –no sé si quan llegireu aquestes ratlles encara apareixerà- era deliciosa una torradora de castanyes en forma de petita màquina de tren de vapor, pintada gairebé

sempre de color verd (ara és negra). Semblava que les castanyes, cuites en tan bells fogons, havien de ser encara més bones i calentes. Era una estampa ben tardorenca, que en acostar-se Nadal, s’esvaïa. Però no quedava pas –no queda pas- sense un digne successor: el torronaire de Xixona, que munta la seva petita botiga als baixos de la casa on va néixer Salvador Dalí. Llavors les castanyes són substituïdes per la mel dels torrons de massapà i de Xixona, pels trencadents boníssims de les barres d’Alacant, per les enllaminidores ametlles garapinyades i encara d’altres llepolies.

A les muntanyes de les Alberes, en termes no gaire allunyats de Figueres –Agullana, la Vajol, Maçanet de Cabrenys, Requesens-, s’hi poden collir castanyes, més aviat petitones, que cauen a terra quan són madures. Els castanyers de tons daurats s’ajunten al lila dels brucs i al vermell i groc de les cireres d’arboç. Em penso, però, que les fruites que torren i venen els castanyers i les castanyeres no són pas empordaneses. Tenen molta anomenada les castanyes gallegues, encara que jo en recordo de ben grosses i dolces als boscos del Montseny, a prop de Viladrau.

Comprar, a la Rambla, una paperina de castanyes ben calentones, un vespre que bufi la tramuntana, és un petit plaer, una cosa “plausible”, i és agradable d’endur-se-les i anar-les menjant enmig de l’aire revolt, i palpar el paper de l’embolcall en comptes del plàstic que ara ho envolta gairebé tot.”

Font: ANGLADA, Maria Àngels. Defensa de la terra (el text citat, “Esbossos de Figueres”, de fet pertany a l’obra Figueres, ciutat de les idees, amb textos de l’autora i de Jaume Guillamet). Diputació de Girona, col·lecció Josep Pla. Pàgs. 197-198, 201 i 215.

El Cap de Creus

“Mirant a vol d’ocell, des de l’ermita de Sant Sebastià, d’on es veuen més de trenta milles mar endins, el Massís del Cap de Creus, el més oriental de Catalunya, té la forma d’una inmensa fulla de plàtan: en una esplanada artificial de la punta, a vuitanta metres d’altura, s’aixeca el far, un far de segon ordre, de l’any 53, vergonya de l’Espanya oficial, del qual es queixen tots els marins que, venint del Golf, van a pendre-hi via. El Massís del Cap de Creus és de lo més feréstec, lo més tètric i de lo més original de Catalunya. Format de turons rocosos, de llicorelles i kucis, de tempestats de lava feta pedra, de bombardeigs de volcà, de terratrèmols en la lluita horrible del foc i l’aigua, és una immensa desolació que la tramuntana i les sals marines han anat treballant segles i més segles, donant-li una faisó fantástica d’esbojarrament de la pedra.

[ . . . ]

Culip, Cala d’Agulles, Tudela, un pla immens d’una desolació espantosa, de roques roges, de pedres negres, vorejat d’esculls traïdors: Cala Fredosa, Cala Bona… què sé jo! Els queixals de la gran fulla de plàtan ofereixen redós per a tots els vents als que naveguen per aquelles mars obertes a totes les tempestats, flagel·lades per totes les gropades malastrugues. Després de la Costa Brava de Mallorca, és el Cap de Creus de lo més ferest que jo he vist. Els penya-segats del Cap de Sant Sebastià i de Begur, la tètrica muralla de roques d’entre Tossa i Sant Feliu, no són pas tant imponents: tenen la nota verda dels pins, i la grisenca de les alzines sureres i les cales de sorra d’or, que els treuen part de llur feresa.

[ . . . ]

La mar s’havia posat bonança: entre les bromes del capvespre, s’estenia a nostres ulls fins a perdre’s pel Cap de Sant Sebastià per una banda, fins als volts de Cette per l’altra, arrodonint-se en la immensitat de l’horitzó de fora. Cap a terra, amb el cel més clar i la lluna, roja del sol ponent, la neu del Canigó es rosava; les ruïnes de Sant Pere de Roda prenien formes estranyes; les Alberes s’anaven perdent en les bromes. De cop s’encengué la llanterna del far com una gran estrella i brillà la llum de la de Sant Sebastià i de la del Port de Cadaqués. De seguida llampà a tramuntana: era la farola del Cap de Portvendres, que cada minut llança tres llampecs seguits. Una barca palangrera vogava mar enfora. Una viva lluminària travessava l’horitzó: un transatlàntic italià probablement.

Quina soletat! Quina quietud ens voltava! Sentíem l’aigua que s’escorria pels roquissers, i les pedretes que tirava avall l’ala d’un ocell: tot estava sospès en aquella nit de calma, en aquella gran tristesa feta roca, en aquella altura isolada del món per un mar d’aigua i un mar de pedra, que encenia en son front, com un ull de ciclop, la vella llanterna, guia del navegant, rodant indiferent, constant, seguida, atraient els vaixells en la bonança, allunyant-los en les tempestats. Com aquells sers atuïts per la paràlisi, en què tot és mort menys els ulls, que roden expressius, així és el Cap de Creus, de nit, quan encén sa llanterna: la sola foguerada de vida en la immensitat morta.”

Font: AGULLÓ I VIDAL, Ferran. Marines. Societat Catalana d’Edicions, 1ª ed. Barcelona, 1917. Pàgs. 39-43.

Cadaqués

“La sorpresa que produeix Cadaqués –la sorpresa que s’hi té d’arribada i la que es fa present sempre a l’esperit quan es contempla aquest país- prové, em sembla d’un contrast: del contrast de trobar una població de vora mar, i la mar mateixa, en un paisatge pirinenc [ . . . ]. L’orografia, l’estratigrafia geològica d’aquest territori, és muntanyenca. Les lloses de pissarra es troben al nostre Pirineu. El color fosc d’aquestes lloses, color de plom, color de mig dol, és el que dóna el to al país. Les muntanyes ofeguen una mica. Sobre aquest paisatge hi ha un poble pintat de blanc, que a l’estiu és furiosament blanc i on la mar és de somriure innombrable –per dir-ho amb la cèlebre frase d’Èsquil-. Hi ha moments, però, que aquest mar, la part més redossada de la badia, la mar que reflecteix fugisserament el caseriu, té tanta calma i immobilitat que sembla l’ull adormit, estàtic, d’un llac pirinenc. I el que accentua, precisament, la il·lusió del llac és saber que no ho és.

Aquest país de garrigues i d’olivars foscos –que el mestral aclareix- té la botànica més graciosa de la Mediterrània. Quan al febrer els ametllers floreixen, posen una escuma de color de rosa sobre l’arcaica, pensativa modulació de les oliveres. Hi ha els tarongers, els llimoners, els verds xarolats i brillants, i la rústica elegància dels garrofers. A mesura que l’any va caminant, les vinyes treuen llur brot verd i carmí, i floreixen les herbes. Les atzavares s’espiguen i les figueres de moro us transporten a terres assedegades i groguenques.

[ . . . ]

A port, hi havia les barques de mitjana, els pailebots d’anques pesades, un o altre vaporet de cabotatge, les barques del bou antigues. Recollits a redós del Pianc i del Vol Nou, fondejats un al costat de l’altre, immersos en el silenci de la nit, es balancejaven lleument. El vent fred arrissava a penes les aigües de la badia. Una renglera de fanals de proa, moribunds, enteranyinats, cabotejaven monòtonament. El clapoteig de l’aigua a les fustes, a les pedres de la riba, era a penes perceptible; de vegades se’n sentia el fresseig, d’una suavitat de seda. A través de la lleugera oscil·lació de les arboradures, tot semblava oscil·lar: les llums, les cases, el campanar, la massa de l’església. En el mar tot es mou, no hi ha mai res aturat ni mort. Sentia, en passar a prop dels pilons, el lleuger gemec dels caps de fondeig, en tensió extrema. En els ports, a la nit, aquests sorolls tenen una acuïtat intensa. En el curs de la vida probablement –penso- es produeixen al nostre voltant sempre aquests insignificants sorolls: és la fatiga de la matèria, el cansament de l’existència que, per fortuna, no arriba a la nostra oïda.

[ . . . ]

A Cadaqués els cels nocturns d’hivern són una pura meravella. Contemplar-hi les estrelles és de les coses més silencioses, més agradables que poden fer-s’hi. EL cel és alt i net i les pedres de foc tenen el prestigi de la més fascinadora geometria.”

Font: PLA, Josep. Cadaqués. Juventud. Barcelona, 2017. Pàgs. 137-138, 141-142 i 143-144.

Sant Pere Pescador

“La meva escrupolositat de narrador i el meu agraïment d’home contemplatiu, m’obliguen a parlar-vos d’aquest poble. Sant Pere Pescador ha esta el “cuartel general” de totes les meves campanyes d’hivern, de totes les meves irrupcions per la lluminosa plana empordanesa. Allí foren meditats i resolts els més famosos problemes estratègics i en aquells entorns foren guanyades o perdudes les més terribles accions de guerra que temps a venir figuraran en la meva biografia d’home arriscat i sanguinari.

Sant Pere Pescador està enclavat en la ribera esquerra del Fluvià, a tres kilòmetres del mar. Com tots els pobles que s’aixequen en l’extensió immensa de conreus i de maresmes que circumden el golf de Roses, s’obira de lluny; griseja entre la verdor dels camps enrondat de pallers, de tàpies, de poalanques i figueres. Les seves cases són baixes, tot al més de dos estatges; algunes, bastides de menuts rierencs, s’esquerden i s’enrunen. Hi ha fems i palla pels carrers. Les façanes blanques, grogues, blaves, els balcons engirgolats de panotxes i les finestres amb testos de moraduix i d’aufàbrega, els comuniquen un to festiu i rioler. El sol hi bat, i pel cim de les teulades el cel llumínic, estenent-se sense noses, us fa endevinar, a fora, l’amplària d’uns horitzons puríssims esbandits per l’alè tramuntanal o per l’oreig salabrós del mar llatí, I, al mig d’aquesta claror i d’aquest ambient oxigenat, hi veureu passar els homes més alts i les dones més desimboltes i cridaneres de tot l’Empordà. Uns i altres reneguen i es barallen per no res. Elles, sobretot, s’embranquen en terribles palestres, de les quals, en l’abundós brollar de les paraules que es creuen i entrecreuen, no

entendríeu pas altra cosa que insults i flastomies vibrants i esquerdades entre un viu accionar elàstic i descarat.

[ . . . ]

Jo solia anar-hi per Nadal. Escollia els dies de mal temps, quan els ocells de pas són abundosos en les aigüerulles dels voltants. I amb tant de goig jo esperava aquelles excursions, que ja des del tren, en obirar la torre romànica de Sant Miquel de Fluvià i la plana santperenca, al lluny, m’entrava una mensa d’alegria avalotada que feia donar un tomb al meu caràcter. La franca verbositat ponderativa de la gent del país se m’encomanava en saltar del vagó. Gairebé sempre, casualment, poc o molt, bufava un poc d’oratge tramuntanal. El meu cosí m‘esperava amb el carret a redós de l’estació, amb la gorra enfonsada fins les orelles i les mans embutxacades.

[ . . . ]

Al trot llarg de l’euga, entràvem a la plana. La vista es perdia en l’espaiós horitzó. El campanar del poble s’obirava desperfilat i tèrbol entre l’extensió quadriculada dels sembrats interromputs per fileres de xiprers, i darrera d’ell, la ratlla imperceptible del mar, al lluny del lluny, confonent-se en les perlades boirines de l’infinit. I jo recordava la meva felicitat d’adolescent, del primer cop que vaig veure’l, quan el meu oncle, en el mateix lloc i en el mateix carruatge, va estendre el braç, signant-me’l amb la punta de la tralla, content d’excitar la meva admiració.”

Font: BERTRANA, Prudenci. Tots els contes. Edició a cura d’Àngels Prat. Introducció de Xavier Pla. Edicions de la Ela Geminada. Girona, 2016. Pàgs. 221-222-223 i 224

Torroella de Montgrí

“-Ah! les viles, les viles...! M’estimi més un roc de la muntanya que tot aquei sementer de cases... Sense les viles cauria pas tant d’animeta a l’infern, ni viurien pas amb tant desassossec les famílies...Mai m’hi som atrapat bé en aqueies estreteses, i sempre que hi vai, hi badi cercant el cel, com una oveia boja. Mireu, a la meva jovenesa, bon temps després de viudo, m’havien dit de plantar-hi ací avai una carnisseria; me feien prou bons pactes, mes hi vai pas voler sebre res... I això que estava pas com està avui: hi havia pas tant de vici escampat ni tanta casa de perdement, trenta cinc anys avai...
- Trenta-cinc anys, dieu? Doncs quants ne teniu vos pastor?
- Conts diríeu, ermitana?
- Jo...? Vos en feia... una quarantena...
Malgrat son estat d’ànim, al pastor se li escapà una rialla plena, a l’oir aquelles paraules.

[ . . . ]

Començaren de baixar per la banda de llevant. No hi havia un dit de planer en aquell encreuament de venes i regalzes que duien a l’Ull de Corberes, la naixença del collet. En deien d’aquella baixada , els Relliscalls de la Calavera per unes vetes calisses que de tros en tros els escalonaven, a manera de branilles pelades d’una costellada entètica. En aquell clap de la muntanya hi creixien bona barreja d’herbes medicinoses que les pageses dels masos coneixien prou bé, recollint-les a son temps amb intent de fer-ne begudes i cataplasmes per a bèsties i persones; i allà era on el caçador de frau

havia atrapat la Marieta de Sant Ponç, que hi feia son arreplec, i li havia deixat anat la mala suposança sobre el pastor i la Mila. I el pastor, al passar-hi, va recordar-se’n i el desig de càstig i revenja que començava a criar contra l’espieta, prengué més força, com una foguera a l’aventar-se.

La Mila, a son torn, tot seguint a l’home lo més de prop possible, no li treia, així que podia, els ulls de sobre. Retuda fortament pel darrer desengany, havia recobrat ben depressa la finor de la vista i ja no li calien ulleres de cap mena. Pel desllivell de la baixada, el cap del pastor li venia tres o quatre pams pel d’avall d’ella i podia fer-ne un examen implacable. I ara que el veia tal i com era, sense les teranyines il·lusòries. Ben cert que la barbameca, sos curts i fins cabells castanys, sense una espurna blanca, i sa agilitat de persona magrentina desconcertaven al primer cop d’ull; però, ben mirat i remirat, els anys li ressortien com una taca al sol.

[ . . . ]

En un bocí més perillós, el pastor li donà la mà per aguantar-la. Aquell contacte, aleshores, fou tan repugnant a la dona, que li revoltà les sangs. Atraccions, escalfors, pecadors desitjos del Pas de Llamps, que baixos, que ignominiosos li semblaven ara!

Quan arribà a l’ermita es sentia el cor flac i el cap com un esfera buida com clova dolorosa. De la gran passejada d’aquell dia no en servava més que la tortura de la impressió depriment.

“Un negat...! Un vell... ! Un negat...! Un vell...!”

Font: CATALÀ, Víctor. Solitud. Edicions 62. Barcelona, 2005. Pàgs. 217,220 i 221.