Itinerari 4

RIPOLL - LA SEU D'URGELL (175 km)

Comarques: El Ripollès / La Cerdanya / Alt Urgell

1. Ripoll

Què veure?

L’Itinerari 4 el començareu a la ciutat de Ripoll capital de la Comarca del Ripollès. Entrareu al Pirineu i us passejareu per la lluminosa Comarca de La Cerdanya i finalment arribareu a la capital de la Comarca de l’Alt Urgell: La Seu d’Urgell seguint el curs del riu Segre.

Ripoll és una ciutat amb uns 11.000 habitants situada a 30 kms al nord de Vic. En aquesta ciutat es produeix l’aiguabarreig de dues conques fluvials: la conca del riu Ter i la conca el riu Freser que uneixen les seves fresques aigües justament en aquesta ciutat. Ripoll és una visita obligada perquè s’hi troba un dels monuments més importants de Catalunya tant per la seva arquitectura com per la seva significació històrica: el Monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll. Fundat al s. IX pel comte franc Guifré I, el Pilós, per repoblar la contrada que havia quedat despoblada i devastada després de les lluites contra l’ocupació sarraïna dels s. VII-VIII. Es considera que aquest comte va ser de fet el primer sobirà de la Catalunya vella i independent del poder central franc. Per això, Ripoll és anomenada el “bressol de Catalunya”. Aquest Monestir, restaurat i engrandit successivament, adquirí la categoria de Basílica sota el govern de l’Abat Oliba, bisbe de Vic i Abat de Ripoll al s. XI. La seva famosa biblioteca i arxiu eren considerats uns del més grans d’Europa. Per desgràcia tot això fou destruït en les guerres i revoltes internes de primers del s. XIX però els edificis foren fidelment reconstruïts a finals del mateix segle. La visita al conjunt és un meravellós viatge al passat medieval de Catalunya. El temple d’estil romànic és sever, massís, imponent. Flanquejat per dues torres quadrades. La de la dreta, el campanar, de 40 m. d’alçada és emmerletada, el claustre conté dues-centes quaranta columnes amb capitells ornats amb una fantasia esplendorosa i variadíssima. Dins el cancell d’entrada, però, la joia és la Porta d’entrada amb la seva paret, que són originals, cobertes de relleus de temes bíblics esculpits en pedra. Els experts afirmen que és l’exemplar d’escultura romànica més bell de Catalunya i un dels més grans d’Europa. Aquest obra sola ja justifica una visita a Ripoll.

Val la pena també fer una visita, si hom té interès i lleure, al nou Museu Etnogràfic de Ripoll que us ajudarà a comprendre les formes de vida i treball de la comarca del Ripollès al llarg de la història, especialment la vida dels pastors del Pirineu però també de la pagesia, els oficis, la religiositat popular, la farga catalana i el ferro forjat i les famoses armes de foc portàtils ripolleses. Visiteu la web de l’Ajuntament: www.ripoll.cat

Sant Joan de les Abadesses

Si us agrada l’arquitectura romànica del Pirineu català, podeu completar el vostre viatge medieval amb la visita al poble de Sant Joan de les Abadesses, seguint el curs del riu Ter per la carretera N 260. El camí passa per una vall típica del Pre-Pirineu, ampla, tendra i fresca, coberta de pastures i de boscos de pins, roures o faigs als llocs més alts. La vila nasqué a redós del Monestir fundat també al s. IX pel comte Guifré I el Pilós, que va posar la seva filla Emma com a abadessa al capdavant de la comunitat benedictina amb el mateix objectiu que a Ripoll, o sigui, repoblar les comarques que havien quedat deshabitades després de les lluites contra l’ocupació sarraïna. Cal visitar el conjunt del Monestir, joia del romànic català, i el Palau de l’Abadia amb meravelloses empremtes de diversos estils (romànic, gòtic, barroc) així com el centre de la vila amb la plaça major porticada d’aire medieval. També hi ha un monument al comte Arnau, personatge medieval mític que va originar un univers de llegendes, cançons, poemes i contes.

El Torrent de la Cabana

A continuació us proposem retornar a Ripoll per la mateixa carretera N 260 i fer una excursió pel Torrent de la Cabana. Per fer-ho, si us abelleix, a Ripoll prendreu la carretera N 260 fins a Campdevànol. Allí trencareu a mà esquerra per la carretera GI 401 i a 2,5 kms trobareu lloc per aparcar i fer la ruta del Torrent de la Cabana. Es un passeig fàcil amb la sorpresa de trobar fins a 7 cascades amb els seus gorgs de diverses alçades i formes que satisfan els caminadors, els fotògrafs i els nedadors. L’indret és d’una gran bellesa. L’anada i tornada fa uns 10 kms. Als hiverns freds, les cascades es gelen i produeixen unes formes fantàstiques.

2. Ribes de Freser

Què veure?

A continuació, reprendreu la carretera N 260 a Campdevànol en direcció nord cap a Ribes de Freser, seguint el curs del riu Freser. Us adonareu que tot el Ripollès és totalment muntanyós, boscós, ascendent amb un ciclorama de fons de grans pics pirinencs. A les riberes dels rius i torrents hi ha una gran varietat d’arbres de fulla caduca molt bells: àlbers, pollancres, salzes, freixes, trèmols i a més alçada trobem faigs i varietat de pins. Entrareu a la vall de Ribes envoltada d’un mur de muntanyes rocoses d’aspecte imponent.

Ribes de Freser. És una vila a 900 m d’alçada on conflueixen les aigües del Freser, el riu Núria i d’altres torrents. Va néixer a l’empara del castell de Sant Pere i a l’entorn de l’església parroquial de Santa Maria. A l’època medieval va pertànyer al comtat de la Cerdanya. Actualment la vall és un lloc freqüentat pel turisme de muntanya. A Ribes de Freser hi passa el ferrocarril que fa la línia de Barcelona a Puigcerdà. A la mateixa estació podeu connectar amb el ferrocarril de cremallera que us portarà a la Vall de Núria, 12 kms al nord. Proposem fer una escapada a aquesta petita però bellíssima Vall fronterera. Visiteu la web de l’Ajuntament: www.ajribesdefreser.cat

Vall de Núria

La Vall de Núria proporciona dues sorpreses: el camí que puja fins als 2000 m d’alçada i ofereix un panorama impressionant i la mateixa Vall de Núria que és petita però amb totes les amenitats desitjables pels amants de la natura, el senderisme, l’esquí (hi ha bones pistes) o la simple estada contemplativa (hi ha bons hotels i serveis). Hi ha un Santuari imponent dedicat a la Verge de Núria, molt popular a Catalunya, declarat recentment Basílica menor i un antiga església dedicada a Sant Gil, ermità que, segons la tradició, va habitar aquetes solituds el s. VIII i és patró dels pastors. Estareu voltats de grans cims pirinencs que fan la frontera amb França, sobretot pel conegut cim del Puigmal de gairebé 3.000 m d’alçada. Si us sentiu en forma, podeu baixar a peu fins a Queralbs pel camí antic. La bellesa de l’entorn, el remor del torrent i la suau pendent us faran oblidar la paraula fatiga! Visiteu la web de la Vall de Núria: www.valldenuria.cat

Allotjament

Hotel La Sèquia Molinar (Campdevànol) ***
Hotel Els caçadors de Ribes (Ribes de Freser) ***
Resguard dels Vents (Ribes de Freser) ****
Hotel Vall de Núria (Núria) ***

Visita Literària!

3. La Molina

Què veure?

Retornats a Ribes de Freser, continuareu la vostra ruta muntanyenca per la carretera N 260 per pujar fins a La Molina i finalment entrar a la comarca de la Cerdanya. Popularment coneguda com la carretera de la collada (25 kms des de Ribes de Freser). La carretera N 260 puja amb parsimònia i suavitat, serpentejant per les raconades dels vessants i oferint un ample panorama del Ripollès ple de boscos immensos fins arribar a la collada de Toses a 1.800 m d’alçada. Un cop allí dalt ja veureu de prop la magnitud del Pirineu oriental català. Allí prendreu la carretera GI 400 que porta a La Molina. A l’esquena dels macisos muntanyosos del pic de Puigllançada (2.400 m.) i la Tosa d’Alp (2.500 m.) La Molina ha esdevingut un dels grans centres d’esport d’hivern de Catalunya amb tota mena d’equipaments i serveis, accessible en tren des de Barcelona. La Molina té un paisatge agradable tot l’any. I és la porta de la comarca de la Cerdanya. Visiteu la web de l’Ajuntament: www.lamolina.cat

Allotjament

Hotel Sercotel Hotel & Spa la Collada (Toses) ****
Hotel Supermolina (La Molina Alp) ***
Hotel HG La Molina (La Molina Alp) ****
Hotel Roc Blanc (La Molina) ***

4. Puigcerdà

Què veure?

Puigcerdà és la capital de la Comarca de la Cerdanya catalana. Té uns 9.000 habitants. El seu origen es remunta al s. XI quan el castell de “Mont Cerdà” és mencionat en el testament del comte de Cerdanya Guillem Ramon, en el qual el llegà al seu fill Guillem Jordà. Cal suposar que es tractava d’una fortificació important, dins la qual o a l’entorn de la qual aniria creixent la nova població. L’indret, situat en un lloc estratègic i suficientment ampli com per bastir-hi una població gran i forta, degué ser el motiu pel qual el Rei Alfons I el 1177 decidí habilitar-la com el nou nucli fort de la frontera. A tal fi li concedí la capitalitat, així com nombrosos privilegis que anaren directament destinats a poblar-la i a enfortir-la fins a convertir-se, a mitjan segle XIV, en la cinquena o sisena població del Principat pel nombre d’habitants.

Puigcerdà té una posició elevada dalt d’un turonet que presideix tota la Cerdanya. Per això és un mirador panoràmic esplèndid cap a les direccions de llevant, migdia i ponent. El fet de trobar-se arran de frontera l’ha convertit en un centre excursionista molt acreditat. Té un llac artificial voltat de parc en una zona de torres d’estiueig de la burgesia de primers del s. XX. Visiteu la web de l’Ajuntament: www.puigcerda.cat

Allotjament

Hotel Villa Paulita (Puigcerdà) ****
Hotel del Lago (Puigcerdà)***
Hotel del Prado (Puigcerdà) ***

Visita Literària!

5. Bellver de Cerdanya

Què veure?

Després de visitar Puigcerdà, prendreu la carretera N 260 en direcció a La Seu d’Urgell, seguint el curs del riu Segre.

La carretera és l’espina dorsal de la Comarca que és un pla lleugerament inclinat que va d’est a oest, enlloc de nord a sud com fan típicament les valls pirinenques. És una vall amplíssima, amb molta solana, amb un clima sec, tònic, molt sa perquè hi dominen els vents del nord. Es tracta de gaudir de la vall, amb moltes tonalitats de verds, els boscos de ribera del riu Segre sempre remorós i abundant i la gran muralla de la serra del Cadí, mitat bosc mitat colossal muralla rocosa, impressionant. Forma part del Parc Natural del Cadí-Moixeró. Veureu en el trajecte, alguns pobles amb un nucli petit i antic i ara voltat de zones residencials de molta categoria i serveis turístics de tota mena.

Bellver de Cerdanya

A mig camí trobareu la vila de Bellver de Cerdanya, la segona vila de la comarca. La fundació data del s. XIII per Nuno Sanç, comte vitalici de Roselló i Cerdanya qui atorgà la Carta de Població a Bellver –o Belid-. La vila està situada a dalt d’un puig de forma rectangular amb el castell a la part de ponent i l’església a llevant. El Rei Jaume II de Mallorca ordenà la construcció de les muralles al voltant del nucli de població. Es bo de fer una passejada pel nucli medieval i veure els edificis més emblemàtics: la plaça del portal, el carrer del mig, l’església parroquial de St. Jaume, la plaça major, la torre de la presó etc. Visiteu la web de l’Ajuntament: www.bellver.org

Visita Literària!

6. La Seu d'Urgell

Què veure?

Seguireu el vostre itinerari per la mateixa carretera N 260 fins a entrar a la Comarca de l’Alt Urgell passant per el congost estret del Baridà i arribar a la seva Capital: La Seu d’Urgell, destinació final del vostre Itinerari 4.

La Seu d’Urgell. Capital de la Comarca de l’Alt Urgell amb uns 12.500 habitants. Està situada a la plana de l’Urgellet entre els rius Segre i Valira que ve d’Andorra. Històricament, la seva posició estratègica i la potència política del bisbat van consolidar La Seu com una de les ciutats més importants de la Catalunya medieval. Cal visitar la Catedral de Santa Maria construïda el s. XII, que és l’edifici més emblemàtic de la ciutat. És, a més, l’única catedral romànica que es conserva a Catalunya. És la quarta i última d’un seguit de catedrals que es van aixecar a la Seu d’Urgell entre els segles V i XII. També cal veure el Claustre i Església de Sant Miquel d’estil romànic construïda al s. XI. Està adossada al Claustre de la Catedral. Cal també passejar pels carrers porticats de la ciutat medieval, com el carrer dels canonges o el carrer Major. Altres edificis importants que no us podeu perdre de la Seu d’Urgell són: la sala de Sant Domènec, la Biblioteca de Sant Agustí, la Casa Consistorial, l’església de la Immaculada, el Seminari, el Parc del Valira (Claustre), l’Espai Ermengol i el Museu Diocesà.

És magnífic el Parc del Segre sobre una canalització del Riu Segre i que permet la pràctica d’esports d’aigües braves, dissenyat i construït arrel dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. Visiteu la web de l’Ajuntament: www.laseu.cat

Allotjament

El Castell de Ciutat (La Seu d’Urgell)****
Dolcet l’Hotel (Alàs) ***

Descarrega’t l’itinerari complet

La Vall de Núria

“Què hi vol dir, que siguem al pic de l’estiu? Aquí a Núria, en aquest altíssim amfiteatre d’on encara s’enlairen prodigiosament fins a les puríssimes blavors del cel les emmoradides tosses dels estreps més veïns del Puigmal, el sol no hi pica. Prova d’això que, estant-me a les dotze del dia ajaçat a l’ocrosa molsa d’un assolellat pendís coronat de bosc per fruir sibaríticament de l’imposant panorama de les grans solituds que d’allí es gaudeix, sentia encara calfreds.

És que l’airet cru que es despenja d’aquells sobergs turons després d’haver-se refregat per les congestes que esclaten de blancor damunt l’atzur eteri, atenua les calories de sos raigs.

-¡I això que m’hi he estat tant de temps de panxa al sol i capdescobert! Però què hi vol dir, el sol? –pensava jo-. Aquí només és claror, joia, que s’escampa per aquests deserts de pòrfirs avui pelats de neu; moixaina, clement i passatgera, per a l’herba que per un voler de Déu hi neix.

I, tot ensopint-me en la contemplació d’aquella quietud i d’aquella solitud immensa, m’enorgullia interiorment d’haver abandonat el raquitisme de les terres baixes per fruir d’aquella gran sublimitat... quan, de sobte, he sentit vora meu cruixits de llenya. Una ombra humana i bellugosa s’és anada estenent sobre el meu cos. Ni temps he tingut de desensopir-me prou per veure qui s’atansava relliscant pendent avall, quan s’és presentada davant meu una dona estranya. ¿Perquè duia descalços els peus tan blancs i nets que m’haurien semblat de marbre si de la punta d’un d’ells no hagués vist brollar sang viva?

[ . . . ]

A la tarda, de tornada, quan gairebé ni em podia tenir a la sella de tan amorrat a terra que el pendent feia anar el cavall, he dit al traginer:
-Aquí dalt sí que, a l’hivern, poc hi deu pujar ànima vivent: oi?
-Encara, encara hi ha qui puja – ha fet ell bonament.
-Ja cal ser boig i fort! Amb la neu i el glaç que hi deu haver, qui pot pujar-hi?
-Miri, La Santa.
-La Santa, dieu? Qui és la santa?
-Una dona de per lla baix que és anomenada aixins i que calques nits d’hivern la gent de Queralbs veu pujar.
Tot seguit m’he recordat de la del peu sagnant.
-Que és petitona i rossa?
-No la som pas vista mai.
-Però què hi ha, aquí dalt, si tot és tancat? Com menja? Com dorm? Com hi aguantaria?
-A saber! –ha exclamat ingènuament-. Però tothom diu que hi puja i que hi sol fer llarga estaria. N’hi ha que diuen que l’acompanya un cert gollut.
-Però què hi farien, aquí dalt? De què menjarien?
-Miri! La devoció... (què sé jo?)... el miracle.

I l’home, com recelant-se d’alguna rialla meva, ha clos el bec, mentre jo, en el paroxisme de l’emoció poètica que anava creixent-me com més se m’emblavien les realitats trobades, pensava, ja embadalit, en les deus inestroncables de la llegenda popular, i exclamava interiorment “Anem! Travessem deserts i mars, pugem a les muntanyes, que sempre les trobarem brollant, aquelles deus!”

Font: OLLER, Narcís. Rurals i urbanes. Cossetània. Valls. 2009. Pàgs. 73 a 76.

Puigcerdà i la Cerdanya

“La Cerdanya va ser per a mi, la descoberta sensacional de la muntanya. Vaig venir-hi de molt jove, pel maig, quan encara s’hi anava en diligència. S’agafava a Ripoll a les deu del matí i, amb les parades per a menjar i beure i per al canvi de cavalls, hom arribava a Puigcerdà cap a les sis de la tarda. Era tot un viatge. I amb quin atractiu!

[ . . . ]

No l’oblidaré mai, aquella anada! El paisatge –la llum, els cims, els boscos d’avets, els prats amb les ramades d’eugues i de vaques-, tot s’anava atansant a poc a poc, mentre pujàvem a ritme i mesura humanes. Sentia l’olor de l’herba, l’esbufec i la bravada de la suor dels cavalls, l’espetec de la tralla, el crit del carreter. I, per la finestra oberta, bo i passant, arrencava alguna mata, o a la collada, agafava algun grapat de la neu que havia quedat pels marges. El final fou espectacular. Així que arribàrem davant d’Alp i s’obrí l’ampla visió de la vall, tan variada pels colors dels sembrats i tota encerclada de muntanyes, encara nevades, els cavalls emprengueren la baixada amb un trot alegre, i travessant, amb un gran avalot de cascavells, aquella plana tan rica d’arbres i d’aigua, no pararen fins a Puigcerdà.

[ . . . ]

Hi vaig tornar per la segona Pasqua. La primavera anava retardada. Els pics encara estaven nevats, l’herba era curta. L’aigua del Segre baixava lenta i grisa. El cor de l’aire era fred. Passava fregant la gelor del cims el ventre llis de les orenetes esbojarrades –que voltaven xisclant-, i feia tremolar els brins dels prats i les branques, que tot just brotonaven. Dintre els englevats, cenyits per

rengles de salzes o de verns de tronc gruixut, les eugues i els pollins pasturaven l’herba nova. Dels rierols arribava la fressa fresca del xarbotar de les aigües.

[ . . . ]

Hi ha un cel d’un blau tendre, i els pics de la Tossa d’Alp i del Moixeró es veuen nets, amb un relleu impressionant. Damunt la Serra del Cadí hi ha un agombolament de núvols grossos, blancs i bonyeguts, com brunyits, que brillen al sol. El forat de l’Ingla és ombriu. A la tarda hi pugem per veure com, a ròssec d’animal, baixen els troncs pelats, fins al carregador. Més amunt de la font “que si hi poses les dents et queden gelades”, les mules els arrosseguen amb cadenes pel pendent, passant amb compte per entre els arbres vius. Més amunt, passant pel coll del Pendís, trobem esteses de matolls tots vermells de maduixes, i les mengem a grapats, Els boscos, d’avet gegant, arran de camí, baixen cap als fondals, en pendent molt inclinat. Si mireu cap endins, l’espessor negrosa de troncs i de fullatge fa una foscúria que no us deixa veure res.

L’endemà pugem a Cap de Rec, sota l’estany d’Orri, per veure les ramades. Quan hem passar Lles –rodant per aquella carretera suspesa com un mirador davant el mur ferreny del Cadí- trobem un pam de neu. El cotxe avança amb dificultat per aquells bacs del bosc, però arribem a l’esplanada. De lluny ja hem sentit l’aiguabarreig sonor de les esquelles. Quin espectacle!”

Font: ALAVEDRA, Joan. “Segar i batre a la Cerdanya” dins El fet del dia (d’ahir i d’avui). Editorial Selecta. Barcelona, 1970. Pàgs. 153-154-155 i 156

La Cerdanya

“Veix eixa hermosa plana per quarta vegada, y may se m’havia apareguda tan bonica com avuy, que l’he contemplada a la llum del sol, que s’enfonzava darrera la montanya de Maranges. Los segadors estan en la fogarada del seu penós treball; los ordis estan agarberats en petitas y agraciades garberas en forma de creu, de tres garbas per branca; los mestalls que no jauen per terra estan a la punta de la fals, y las rossas xeixas y’ls daurats forments abàixan lo cap a terra, com l’arbre hi abaixa las brancas quan en setembre estan carregadas de fryt, y com lo vellet carregat de anys y de mèrits a qui la terra crida al llit de l’últim repòs. Los blats de la Solana han caygut tots; los del fons de la vall van cayent d’ayre d’ayre, com los soldats en lo més fort de la batalla; y als de l’aubaga, encara no ben grochs, se’ls pots repetir l’adagi: “Quan vejas la barba de ton veí cremar, posa la teva a remullar”, y aquell altre: “Qui no ha caygut, està per caure”.

Algú ha comparadas las muntanyas que vòltan la Cerdanya a esquenas d’elefant, tan netas i peladas són en general; donchs, jo, abuy, compararia sas petitas ondulacions, y’ls serradets que dónan relleu a la plana, a pacífichs anyells que·s déixan tondre per la lluenta fals; mes no ab anyells com s’estilan, de fina llana blanca, sinó ab anyells de vello d’or, com no se’n veuen en nostras firas y mercats, ni·n deuen corre gayres des del famós robo dels argonautes.

Lo sol, que·s pon en un cel com uns ulls de dotse anys, aboca sas darreras llums a la encantadora plana, y la rossor dels blats creix

amb la rossor de sos raigs, que bàixan drets y obliquats com lo pincell d’una mà invisible. I l’or de las feixas apar que s’estén a las verdosas pradas y salseredas, que, en graciosas línees, segueixen lo Segre Cerdanya avall; a las “pinosas” negrencas que fàixan las montanyas d’Alp, Tosas, Puigmal y totas las de la serralada de mitxdia fins al pelat Cadí; a las boyras que s’ajócan, més blamcas encara, en sas cimas blanquinosas, com en los arbres més alts los aucells cansats de volar; y en lo cel mateix, que en eix instant misteriós sembla pendre quelcom de la vestidura de la terra, o millor, sembla voler vestir-la un instant amb la seva, rica y resplandenta. És lo bes de comiat que dóna·l rey dels astres a sa germana major, la terra, despedint-se’n fins a demà, que·s tornaran a veure y a besar, després de unes quantas horas d’enyoransa.

Mes lo sol ha tramontat la serra, lo segador embrida la fals mossegadora, los lligadors lligan la darrera garba, que·ls mossos de la masia s’afànyan a posar per corona a la última garbera. Un vol d’espigoleras, que, segons me diuen, són de Gósol y Tuxent, lligan son últim ram d’espigas tot cantant la que podríam anomenar seva antiga cansó: “Les nines de Camprodon / tenen molta anomenada; / n’han baixat a espigolar / baix al fondo de Cerdanya”.

Font: VERDAGUER, Jacint. Excursions i viatges. A cura de Narcís Garolera. Volum III. Barcino. Barcelona, 1992. Pàgs. 184-185-186-187.